Avaluació

Al llarg d'aquestos 4 mesos m'he vist abrumat per l'ús de les noves tecnologíes i continus "bombardejos" de cultura ja siga visual, oral etc...

Al cap i a la fi ha sigut una assignaura profitosa ja que aprés a fer un bloc i a utilitzar-lo com a ferramenta educativa per a expressar a traves d'ell, les meues vivències i tot allò que m'ha suscitat l'assignatura. També em vaig amb la sensació de que he aprés literatura no com estava acostumat al col.legi, sinò d'una manera incoscient però al mateix mode vàl.lida

D'altra banda el treball de l'anàlisi de les pel.lícules a classe de temátiques que no estem acostumats, crec que ha sigut un éxit perquè m'ha servit per a aprofundir en altres cultures i formes de pensar, no simplement en el que m'envolta.

Fins un altra Vicent!

El Diari d'Anna Frank

Aquest diari ens ho conta ella mateixa , Ana relata la seua vida abans i durant la guerra a Holanda des del 1943 al 1945 ens conta els seus sentiments i emocions en forma de cartes. La seua mare, el seu pare, Margot (la seua germana) i ella vivien en una preciosa casa abans d'esclatar la guerra. Ella anava a un col·legi per a Jueus on tenia els seus amics amb els quals no es duia massa bé. A l'esclatar la guerra, la família Frank, i la família Van Dame composta per un matrimoni i un noi cridat Peter, han de conviure junts en una buhardilla d'uns grans magatzems, on uns empleats, Kugler, Kleiman i Elisabeth els ajuden a amagar-se.

Molts jueus van intentar escapar-se dels alemanys però amb això van trobar la mort, i als jueus que trobaven els ficaven en camps de concentració i els ficaven en les càmeres de gas.

Pel seu aniversari a Ana li regalen un diari al que li posa Kity i tots els dies li conta a la seua amiga Kity els seus temors i preocupacions, té por al fet que a tots els quals viuen allí amagats els troben i els maten a tots. La família Van Dame i els Frank no hi ha molt bona relació ja que es discuteixen contínuament, Ana creu que és per la guerra que tots estan de mal humor. Molts dies en la buhardilla on viuen no es pot ni parlar cosa que Ana li molesta molt perquè l'encanta parlar, dir ximpleries i riure's i aleshores els altres la prenen com un pallasso i solament ho fa perquè no s'amarguen pensant quan acabés la guerra.

Les condicions d'higiene amb que viuen són mínimes cosa que vol dir que poden agafar qualsevol malaltia. Ana vol molt al seu pare. Pel contrari, la seua mare mai l'escolta ni li fa cas . Ella sap que el seu pare la comprèn i per a ella és el mes important a banda del diari ja que Kity mai la renyeix ni li fa mala cara quan li conta que a fet alguna cosa dolent.

El racionamient de menjar que els porten és molt poc, els aliments que predominen són els llegumsi les creilles pudentes, i no hi ha gairebé verdura.

Al cap de mig any que estan amagats es va a viure amb ells un doctor cridat Durssel el que implica mes perill i repartir encara mes el menjar. Ana no deixa d'estudiar ja que li agrada molt i és la seua forma de passar el temps. Kleiman s'encarrega de demanar cursos per correu perquè puga aprendre, també li porta llibres de la biblioteca per a entretenir-se. En primer lloc Ana passa el temps escrivint, després també fa arbres genealógics , pasatemps etc..

El final és prou previsible ja que acaben tots a un camp d'extermini assassinats menys el pare de Anna, Otto que en 1944 arreplegà els escrits i els va publicar

El nen del pijama de ratlles - John Boyne

Bruno és un nen de 9 anys que viu a Berlín amb els seus pares, la seua germana i amb la criada, María. Un dia a l'arribar a casa després del col·legi va veure a la criada recollint totes les seues coses, es mudaven. Ningú li havia dit gens abans i Bruno es va posar molt trist ja que això comportaria no veure als seus tres millors amics per a tota la vida mai més, ni baixar per la barana, ni veure als iaios... El seu pare havia de fer un treball molt important i aquest era el motiu de la mudança; viurien en "Auchviz". Quan Bruno va veure la seua nova casa per primera vegada es va quedar sorprès, era molt més xicoteta que la seua casa anterior, era molt trista i molt freda, estava clar que no li agradava però havia de fer-se a la idea. Passaven els dies i Bruno s'avorria no sabia que fer, un dia es va construir un gronxador. Va demanar a l'oficial Kotler que li aconseguís un pneumàtic i ho va construir, però quan estava jugant Bruno va caure i l'única persona que estava prop per a ajudar-li era un criat que els feia el menjar. Va entaular una conversa amb el nen, ell havia sigut metge abans d'arribar allì. Més tard arribà la mare de Bruno i aquesta li va donar les gràcies al criat, però dirien al comandant que ella li havia guarit les ferides. El nen no sabia que fer per a no avorrir-se i una tarda va caminar i va caminar per aquella alambrada que veia des de la finestra de la seua cambra, volia saber fins a on arribava el lluny va veure una ombra i a mesura que s'apropava es feia més gran, quan arribà al punt va veure a l'altre costat de l'alambrada a un nen. Bruno i el nen van començar a parlar. Es deia Shmuel, un nom rar per a Bruno. Els nens es van fer amics i Bruno cada tarda anava fins a allí, fins a aquest punt de l'alambrada on es trobava el seu nou amic. Mai va dir gens en casa de l'existència de Shmuel ja que creia que no l'hi anaven a prendre bé en casa i ell no volia perdre a l'única persona amb la qual podia entretenir-se en aquest lloc a causa de que amb la seva germana Gretel no l'hi passava bé. Durant tot el temps que Bruno va passar en ?Auchviz ?l'únic que feien els dos nens era parlar ja que cadascun estava a l'altre costat de l'alambrada. Parlaven sobre les diferents vides que duien; Shmuel tenia el pèl rapat i vestia sempre amb el mateix pijama, un pijama de ratlles, i no és que l'hi passés molt bé allí dins, Bruno no obstant això no s'adonava de moltes coses, com que el seu amic no ho `passava realment bé allì dins i només es preocupava per ell mateix. Després d'un any, la mare de Bruno va decidir que ja era hora de tornar a Berlín, a la seua nova casa. Tornarien tots menys el comandant. Quan li van donar la notícia a Bruno es va posar un poc trist. A la vesprada seguent plovia molt i el nen temia no poder acomiadar-se de Shmuel però per fi la pluja va parar i va fer el mateix camí que sempre fins a allí. El dia anterior Shmuel no trobava al seu pare i va demanar ajuda a Bruno. A Bruno li encantava jugar als exploradors quan estava a Berlín i com mai havien jugat junts li va prometre ajudar a trobar al seu pare així que Shmuel li va agafar un pijama de ratlles com el qual ell duia posat i pel buit que hi havia sota l'alambrada Bruno es va ficar al món de Shmuel. Es van endinsar cap a l'interior del camp i un grup d'homes amb armes van ser on ells, Bruno es va espantar pensat que anaven a enxampar-li allí dintre però el seu amic li va dir que aviat passaria. Els van dur fins a una habitació, estaven tots molt junts i pegats, la gent estava com espantada i Bruno no entenia gens, aviat passaria tot? Bruno mai va tornar a casa. Al dia següent tots buscaven sense parés al nen, la mare no va tornar a Berlín esperant notícies però un dia esperanzada ho va fer per si bruno hagués tornat el només. El comandant es guanyava dia a dia l'antipatía dels soldats, no deixava de pensar en el seu fill. Un dia va tornar al lloc on van trobar la roba del seu fill i observant el lloc es percató del buit que hi havia sota l'alambrada. Li van fallar les cames i va acabar assegut en el sòl.

Crónica d'una mort anunciada - Gabriel García Márquez

"El dia que ho anaven a matar, Santiago Nasar es va alçar del llit a les 5:30 del matí per a esperar el retor". Així és com aquesta obra ens enganxa.

Santiago Nasar era un home de bona reputació. Pedro i Pablo Vicari, ho buscaven per a assassinar-ho per haver-li llevat la virginitat a la seua germana, Ángela Vicari, deshonrant-la a ella i a la seua família. Ángela, havia contret matrimoni recentment i va ser retornada als seus germans pel seu marit a les poques hores de casada a l'haver descobert que no era verge. Bayardo San Román era un home que havia arribat al poble amb la intenció de trobar esposa. Ángela, era una bella jove, i va aconseguir estar amb ella amb molta facilitat, doncs encara que ella no ho estimés, Bayardo va causar bona impressió en la seua família, la qual era molt pobra i la va obligar a casar-se. Els seus germans van fer que Ángela confessés el nom d'aquell que havia estat amb ella abans del seu matrimoni, al que ella va contestar que havia estat Santiago Nasar. Els seus germans a l'assabentar-se d'això, van decidir matar-ho per a netejar el nom de la seua germana. Van buscar llargs ganivets per a matar porcs, mentre informaven al poble sobre les seues intencions. Al poc temps ja ho sabia tot el poble, menys Santiago i la seua família. Quan la policia es va assabentar del pla dels germans Vicari, va anar a parlar amb ells i els va llevar els ganivets. Però això no va servir, perquè ells eren matarifes i tenien diversos ganivets, així que van agafar uns altres i van seguir esperant a Santiago per a matar-ho. Santiago Nasar va ser al moll a rebre al retor, però aquest va beneir a la gent des del vaixell. Poc després, Crist Bedoya, qui ho va acompanyar al moll, es va assabentar de la intenció dels germans i va buscar desesperadamente a Santiago, però no ho va trobar. Santiago anava tan tranquil, quan de sobte, una multitud li cridava que es marxés. Va trigar a reaccionar, i després va córrer en direcció a la seua casa, per a refugiar-se, però a l'arribar, Plácida Linero, la seua mare va tancar la porta, pensant que ell ja estava dins. Aleshores els germans Vicari van començar a acoltellar-ho. Santiago va córrer fins a la porta del darrere de la seua casa amb els seus budells en les mans, fins a arribar a la cuina, on a la fi mor.

Amanèixer

Aquesta pel.lícula es sustenta amb l'ideologia del masclisme desmesurat ja que un home vol assassinar a la seua dóna per poder escapar-se amb una altra. Aquesta situació de desengany amb el component tràgic és molt palpable a la nostra societat actual en la que abunden numerosos assassinats de dones per no complir les ordres del seu home.

Al segle passat ja es pensava en l'autoritat de l'home i el poder que tenia sobre la dona per poder, fins i tot, decidir si la vida de una dóna seguia endavant o no. Eixa imatge d'home totpoderós que abunda a les nostres llars i que nosaltres com a futurs docents hem d'erradicar.

D'altra banda cal pensar sobre tot el que ens envolta. Som capritxosos per naturalesa, no únicament amb les dones sinò també en questions de moda, tecnologia, etc... i tot això ens fa endinsar-nos en una espiral que algú tindrà que parar.

Ja per últim, la parella decideix tornar a casa baix la llum de la lluna, amb l'esperança d'una vida plena de renovada il·lusió, però la il·lusió es veu truncada en forma de desgràcia ja que la tempesta s'apodera de la seua vida. Per tant, ací queda reflectit com de l'alegria a la tragèdia sols hi ha un pas.

Antonia´s Line

En aquesta pel.lícula estem parlant de una corrent ideológica predominant com és el feminisme. Desde el començament del film, la directora narra la història d'una família contada a través de quatre generacions de dones que, a més, no concedeixen excessiva importància als homes que entren a formar part de les seues vides. Marleen Gorris, la directora del film, ajusta la historia d'aquestes quatre dones d'una manera que va alternant imatges creïbles amb imatges totalment fictícies, com pot ser per exemple, quan es comuniquen amb els morts, veuen moure's a les escultures, etc...

Per tant es una pel·lícula molt allunyada d'una situació dual i taxativa, on el tema principal no és la vida i la mort sinò que també tracta temes com la reproducció, envellir...També dona peu a comentar la crisi ideológica que existeix actualment a la nostra societat sobre la violació, el abort, la castració biológica dels abusadors. Totes aquestes enumeracions són problemes palpables al llarg de la nostra geografia i mereixen certa cura a l'hora de tractar-los

Teatre Micalet

Feia molt de temps que no anava al teatre per gaudir d'una obra però aprofite aquestes lletres per a afirmar que no trigaré gaire en tornar-hi.

La primera obra que vaig veure es deia "Tramuntana". Tractava d'un poble amb una població molt baixa degut al vent de tramuntana que es donava cada cert temps. Allò provocava numerosos i estranys successos ja que tot aquella persona que es veia bufada per aquest vent es tornava boja.

La segona obra, "Ioventutis Day, un thriller episcopal" és una crítica cap a l’església i cap al Partit Popular. Tota crítica és feta d’una manera molt subtil, sense fer-la directament i en un to d’humor. Per exemple Carles Fabra, actual president de la diputació de la província de Castelló, és interpretat per un personatge anomenat Carles Balaguer. També hi ha nombrosos atacs a l’església amb el tema de la pederàstia; un dels retors l’anomenen “el pare dels jovenets” i és un tema recurrent al llarg de l'obra. Al llarg de la història podem veure com Carles Balaguer utilitza les seues influències per a tot tipus de propòsits, com asignar nombroses empreses a nom dels seus familiars, requalificar terrenys per construir apartaments, etc... També hi es pot percebre una crítica, sols una durant tota l’obra, a “Canal 9” per la seua tendència a emetre quasi més programes en castellà que en valencià. I encara que l’ idioma utilitzat siga tant el valencià com el castellà, quasi a parts iguals, es diu: -parle en valencià, que açò no és “Canal 9”.

Com a conclusió cal dir que és una obra de teatre en la que no pares de riure, encara que és un humor per a cert tipus de persones amb un mínim d’enteniment que puguen reconèixer els problemes polítics i socials actuals que es posen de relleu durant tota la interpretació.